"El libro rojo del cole"

L’altre dia vam veure un documental d’en Ken Rovinson. Molt interessant, que comparteixo en aquest enllaç. En ell parla un moment de l’educació als alumnes, crear nens i nenes per a que vagin a la Universitat, on diu que és totalment erroni aquest fet. A més, ens parla de la CREATIVITAT dels nens/es, hem de valorar aquesta creativitat i potenciar-la.

L’altre dia tenia a l’ordinador el llibre de “El libro rojo del cole” que va ser llegit per estudiants i mestres, i que ha tingut una gran repercussió durant anys i anys en el nostre país, havent-hi fins i tot multes, segrestos i fins i tot l’eliminació d’aquest llibre de les mateixes llibreries. Vaig voler llegir-lo per veure què hi deia.

En ell podem trobar frases d’alumnes com “queremos una escuela, si, pero que pierda sus paredes para fundirse con la vida, para romper de una vez ese sistema de terribles nombres: “profesor”, “examen”, “notas”, “insuficiente”, “evaluación”....”

Quanta raó! Educar en la vida, educar per la vida, és això el que hem de fer, no crear alumnes incompetents, que quan es trobin amb la societat no coneguin res, no entenguin res, què millor que treballar allò que els interessa, allò que ells dominen, allò que es trobaran en el seu futur i que, per tant, els servirà d’alguna cosa.

El llibre ens parla de diferents temes que estan relacionats amb l’educació i els joves. És un llibre dirigit a alumnes, especialment a adolescents, però que desborda temes educatius molt interessants i que, alguns d’ells relacionaré per una banda amb la meva experiència tant com a adolescent, com a practicant.

Podríem parlar, per una banda del fet d’aprendre, com diu en el llibre, “muchos profesores creen que es inútil que los alumnos aprendan por su cuenta”. Aquí ens trobem en un dilema bastant important i que, malauradament continua passant en la nostra societat, avui en dia encara trobem professors/es que rebutgen l’autonomia i iniciativa personal (competència que podem trobar al currículum de primària). Es continua treballant amb llibre, seguint les pautes, sense interessar-se en si aprenen o no els seus alumnes. Hem d’escoltar als nostres alumnes, els seus interessos, dubtes, problemes... intentar crear un vincle més proper, més individualitzat. El mestre/a hauria de donar els mitjans per aprendre i l’alumne/a hauria de ser qui experimentés, busqués l’essència d’aprendre.

És molt important també que les coses no sempre es facin de la mateixa manera. Sabem que hi ha infinitats de recursos, de maneres d’abordar un aprenentatge, un tema, un “problema”, i hauríem de deixar que els alumnes utilitzin aquella manera que més còmodes se senten.

Les classes. Es proposa el treball sense ser dividit en hores de classe, és a dir, que perfectament es podria treballar un dia sencer un tema determinat, sense necessitat d’haver de dividir les classes per assignatures, sense, com moltes vegades passa, que es realitzi una assignatura i un cop toca el timbre, s’aparqui tot l’aprés, com si tanquéssim una capsa i obríssim l’altra capsa que representa l’altra assignatura. Important treballar la interdisciplinarietat, totes les assignatures han d’estar lligades les unes a les altres.

Els deures. Sempre he recordat els deures com a lo més fastigós, quan un professor ens posava deures pensàvem que “ho fa per fotre’ns!”. Però, quina actitud educativa és aquesta? En la societat hi ha com un mite de l’odi que comporta fer deures, i es que, avui en dia encara sento alumnes de primària que, o bé s’alegren per no tenir deures o bé , perdó per l’expressió, “es caguen per tot”. I és que, aquí intervenen diferents aspectes, així com la manera d’abordar un tema que s’ha treballat a classe, la manera de motivar als alumnes, de que sigui un tema que es poden trobar al sortir de les portes de l’escola, perquè l’escola no és un espai tancat on allí s’aprèn i fora s’oblida, sinó que és un espai que permet crear un passadís per l’endinsament a una societat, a una vida que és amb la que es troben i es trobaran quan siguin més grans. Si el professor/a treballa un tema significatiu, realment, es poden despertar els cervells dels alumnes i aquests siguin els interessats en el tema, busquin, ho facin amb ganes però no dins l’escola, sinó a les seves cases.

I poso com a exemple la meva experiència actual. La motivació que comportar poder parlar d’una cosa que m’agrada, poder “criticar-la” tant positivament com negativament, deixar aquest marge de treball personal que agrada, fa que pel meu compte vulgui compartir les meves opinions, reflexions, recursos... amb tots/es.

No oblidem que els deures, d’alguna manera intenten també tenir com a objectiu l’hàbit de treball i d’estudi que es realitza i dóna peu l’escola.

Els professors/es. Com ens diu aquest llibre, els professors/es, han de renovar-se. Està clar que no podem treballar els mateixos “continguts”, “temes”, que fa 50 anys. La societat canvia i l’escola és un reflex d’aquesta.

Finalment, parlar de les aules. Aquestes són, en moltes escoles el típic lloc de treball on el mestre/a es situa al davant i els alumnes en fileres de cara al mestre/a. L’assignatura d’Educació Física és l’única que d’alguna manera, moltes vegades trenca aquesta estructura.

Per què no treballar en organitzacions diferents? Ara sí, recordo una professora que era de secundària que cada dia ens situava d’alguna manera diferent, així com cercles, forma de U... i la sensació que teníem quan ens posava d’aquesta manera era com més de “llibertat”, més ganes d’opinar, més proximitat amb la mestra i amb els companys/es, creava un ambient agradable que feia que tots estiguéssim atents al que es deia, però no sempre atents de la mestra, sinó que podíem opinar tots amb un ordre respectuós sobre allò que tractàvem.

A més, a part de l’organització física de l’aula, també podríem parlar de l’organització dels alumnes. Hi ha escoles, i personalment conec una de la ciutat de Lleida, on hi ha una classe de 6è que separa alumnes “bons” amb alumnes “dolents”, en què es basen? En les notes i el comportament. Quina és la intenció? Que no retrasin la classe.

Però en quins temps ens trobem? Que no retasin la classe!!!!!!!! Realment, creuen que fent això estan educant com cal? Estan equivocats, què millor que entre els companys/es siguin capaços d’ajudar-se entre ells/es, de compartir interessos, de que aprenguin diferents hàbits... I no tant sols això, sinó, si ens poséssim a la pell d’aquestes persones, com ens sentiríem? Seriem els “rebutjats”, els “dolents”...paraules com aquestes poden ferir a un alumne/a que no hem sigut capaços de solucionar els seus problemes, d’escoltar-lo i entendre’l.