Abans de la intervenció pràctica del nostre projecte...

Desprès d’una sessió d’observació, som conscients que tenim el conflicte present a l’aula, però per poder actuar-hi correctament hem de saber per què sorgeix aquest conflicte. Intentarem fer una mica d’investigadors i intentarem buscar el rerefons d’aquest problema.

Per tant, ens preguntem “Per què aquest nen pateix el rebuig per part dels seus companys/es?”

Si ens centrem en les situacions on el nen es troba rebutjat podríem dir que passa quan:

- Es fan equips, ell sempre queda l’últim en ser elegit.

- Quan fan jocs que, molts cops, o són individuals i els propis nens/es formen petits grups per encaixar-lo, o són d’oposició, tots van contra d’ell.

- Quan es fan parelles en qualsevol joc, i a algú li toca aquest nen, es produeixen cares de “fastig” “ràbia”...

Doncs bé, responent a la pregunta anterior, aquest nen pot patir aquest rebuig perquè:

- És d’ètnia gitana.

- No es neteja amb regularitat.

- Els pares dels altres nens/es intervenen d’alguna manera per a que els seus fills no vagin amb ell.

- No té una correcta actitud a les classes i els professors/es tampoc li donen suport.

- No té una condició física potent.

Desprès de valorar aquests perquès, i confirmar que la competència que haurem de treballar és la “Competència Social i Ciutadana” que la podríem definir com la capacitat per comprendre la realitat social en què es viu, afrontar la convivència i els conflictes emprant el judici ètic basat en els valors i pràctiques democràtiques, i exercir la ciutadania, actuant amb criteri propi, contribuint a la construcció de la pau i la democràcia, i mantenint una actitud constructiva, solidària i responsable davant el compliment dels drets i obligacions cívics.

Dins d’aquesta competència podem treballar moltes coses i si tant sols analitzem en general la competència no en tenim prou, per tant, és important fixar-se en una part d’aquesta competència, la qual ens interessa per treballar el conflicte que nosaltres hem detectat. Llavors, ens centraríem en la part de la competència que parla sobre l’empatia, la cooperació i la col·laboració. D’alguna manera, intentar que els alumnes es posin a la pell de la persona que es sent rebutjada per fer-los veure com es senten les persones que han estat rebutjades en la classe o en algunes situacions i que, per tant, la propera vegada s’ho pensaran millor a l’hora d’actuar.

La primera sessió que farem a l’aula es centrarà en jocs d’empatia i fer veure si els nens i nenes se n’adonen del problema que passa. És important que ho visquin, ja que si tant sols ho fem de manera teòrica, allò queda a l’aire i fins hi tot es desconnecta i s’oblida, en canvi, si ho viuen, entenen i son capaços de sentir allò que un company/a sent quan es rebutjat, pot ser que el problema es vagi resolent poc a poc.

Finalment, la segona sessió la realitzarem i l’encararem segons el que s’ha produït a la primera sessió.

Aprendre junts a l'aula. Una proposta inclusiva

L’altre dia vaig llegir un llibre que es diu “Aprendre junts a l’aula. Una proposta inclusiva” de Teresa Huguet i Comelles.

El següent llibre ens contextualitza sobre el significat d’una escola inclusiva i a més, ens explica l’experiència d’aquest model a l’escola Folch i Torres d’Esplugues de Llobregat.

Com diu l’autor Stainback (2001), l’educació inclusiva és “un procés pel qual s’ofereix a tots els infants, sense distinció de capacitat, raça o qualsevol altra característica, l’oportunitat de continuar sent membre de la classe ordinària i d’aprendre dels seus companys/es, dins l’aula.”

Podríem dir que es crea un ambient on hi conviuen nens i nenes amb diferents característiques, i d’alguna manera crea l’aula com un petit model de societat, per tant es necessari desenvolupar uns valors, basats sobretot en el respecte i la tolerància.

Des de l’escola s’haurien de potencia aquests valors, però caldria l’ajuda de les famílies i de tot l’equip docent. Si es reconstrueix una aula amb les característiques que té la societat i es fomenta els valors necessaris per conviure junts, l’aprenentatge és molt més significatiu i, per tant, els pot servir per desenvolupar-se com a membres de la societat que actualment ens envolta.

Segons Pujolàs (2003) “perquè una escola sigui realment per a tothom, no té cap remei que dirigir-se personalment a cada una de les persones que en formen part, i respondre a les necessitats específiques i personals de cadascú.”

L’altre dia vaig veure un documental a TV3, al programa 30 minuts, que parlava sobre el fracàs escolar i comparava l’educació del nostre país amb Finlàndia. Realment em vaig quedar sorpresa pel prestigi que se li dona a l’educació en aquell país. Allí tenen infinitat de recursos per dur a terme les classes, i no parlo d’escola privades, sinó públiques.

Al nostre país no podríem pas dir això, i és que els diners que es destinen a l’educació són més baixos i encara avui en dia volen retallar més. Encara em costa entendre com poden retallar en Educació i Sanitat, quan els dos són els pilars bàsics de la nostra vida. Però com tots sabem, vivim en un món ple d’ignorants, tot i això no hem de ser pessimistes i lluitar perquè els alumnes de la nostra classe, almenys, tinguin un desenvolupament favorable i aprenguin com cal.

Finalment dir que a Finlàndia, destaco el treball en una escola on els alumnes tenien a una mestra – tutora durant els 6 anys que durava la primària. Aquet és un fet molt positiu, ja que, permet conèixer a la perfecció a tots i cadascun dels membres del grup – classe i així permetrà treballar d’una forma individualitzada.

"Multiculturalismo y Educación Física"

“Des d’una Educació Física crítica y compromesa han de superar-se les barreres excloent que existeixen en tot el món. L’esport conté un component, la competitivitat, que dificulta la superació d’aquestes barreres, però en combinació amb altres elements, com el joc participatiu i interactiu en un pla d’igualtat, es poden fomentar tota una sèrie de valors i superar estereotips excloents”

En aquest fragment del llibre “Multiculturalismo y Educación Física”, extret del capítol 1 d’en Ramon Flecha i Lidia Puigverd, ens parla sobre les desigualtats que existeixen en la nostra societat, avui en dia més que mai.

Ens trobem en una societat on hi conviuen membres de diferents cultures. Per tal de conviure tots junts hem de crear un ambient amb uns certs valors, així com el respecte als altres, ja que, sinó la convivència entre tots podria portar greus problemes, que, tot hi haver-hi, des de l’escola podem donar suport a aquest canvi.

Vaig fer les pràctiques a l’escola Camps Elisis de Lleida i és una escola on, gairebé el 99% dels nens i nenes són de cultures diferents a la nostra.

Per una banda, m’agradaria parlar de la meva experiència a l’escola i és que, quan vaig arribar i vaig veure la quantitat d’ètnies que convivien en un mateix grup – classe i la relació que entre ells tenien era impressionant, en sentit positiu, no hi vaig veure cap símptoma de racisme entre ells, l’únic a destacar i que vaig comprovar desprès de diferents classes d’Educació Física, és que, a l’hora de fer grups, m’adonava que si li tocava elegir a un nen/a marroquí/na, aquest/a solia elegir sempre a algú de la seva ètnia, però tot hi així, entre els altres membres de la classe no hi havia cap problema i tots participaven en els jocs cooperant i sense rebutjos.

Per una altra banda, vaig reflexionar sobre el fet d’haver-hi tantes persones de diferents cultures a una mateixa escola, i molt poca gent del país. No entenc com, no hi ha variació i més repartiment entre altres escoles, és com si els de la nostra cultura siguem uns “racistes” i vulguem separar per escoles segons les cultures, però pensant-ho bé, pesa més el fet econòmic que el cultural, tot hi que moltes vegades va lligat, ja que vénen famílies que tenen un nivell socioeconòmic bastant baix.

Pel fet de ser una escola amb gent de tantes cultures, he arribat a sentir molts comentaris despectius sobre aquesta, i realment es nota que no han estat dins i han vist l’ambient que es respira, és una escola petita però té molta força, molt treball, molta iniciativa pels professors/es ja que formen un grup professional excel·lent que lluita per l’escola i sobretot per l’aprenentatge dels seus alumnes. Veure des de fora i, des de dins aquest ambient va fer que encara hi posés més il·lusió per voler continuar fent la meva tasca.

El fet de que duguéssim a terme en nostre projecte d’aquesta assignatura a aquesta escola, no és pel motiu de multiculturalisme, ja que, el rebuig entre alumnes passa en molts llocs, que hi haurà casos que tinguin a veure amb la cultura i d’altres que no.

Podem dir, que al grup de 5è els nens/es rebutjats en cap moment ho són per la seva ètnia, per tant no ens trobem amb un problema de “racisme”.

Finalment dir que, aquest llibre podríem lligar-lo amb el comentari que vaig fer sobre les "comunitats d'aprenentatge". Lidia Puigvert també hi treballa en aquest projecte, parlant també de la coavaluació, i m'agradaria compartir un video molts interessant que vaig trobar sobre aquesta professora, el podeu trobar en aquest enllaç.

"El constructivismo en el aula"

Durant el primer curs de Magisteri d’Educació Física a la Universitat de Vic, la mestra de psicologia ens va fer llegir un article del llibre “El constructivismo en el aula”. Rellegint, aquest cop el llibre sencer, he vist com Antoni Zabala, entre d’altres, ens ofereix un article sobre els enfocaments didàctics, i crec que és un bon moment per fer una reflexió d’aquest tipus.

La concepció constructivista, segons Isabel Solé, “és un marc explicatiu que partint de la consideració social i socialitzadora de l’educació escolar, integra aportacions. És un conjunt de principis on es possible diagnosticar, establir judicis i prendre decisions sobre l’ensenyament”.

Partint d’aquí i reconduint als enfocaments didàctics d’en Zabala, ens podríem preguntar, quins són els criteris que ens permeten reconèixer quan una forma d’intervenció educativa es l’apropiada? La concepció constructivista, permet determinar quins són els mètodes d’ensenyament adequat?

Des de sempre, i encara continua vigent, l’ús de pautes i maneres d’ensenyar universals, donant així una resposta definitiva a la pregunta de com ensenyar. Però, la concepció constructivista no prescriu unes formes determinades d’ensenyança.

Molts cops no s’està d’acord amb el que fem a l’aula. Un tema igual per a dos professors, pot arribar a ser totalment diferent a causa de les seves intervencions.

Per exemple, ens trobem en una classe on el tema que es tracta és l’ Islamisme.

El professor A ensenya als alumnes partint d’una notícia de premsa, comentaris sobre aquests, treballs en grups fixes i grans grups, debats, discussions, anàlisi dels punts del tema, classificació de característiques, exploració bibliogràfica, exposició als companys/es i creació d’un dossier individual sobre el tema.

El professor B exposa als seus alumnes el que és avui en dia l’Islamisme, enumera aspectes clau relacionant-ho amb els coneixements que considera que els seus alumnes ja posseeixen, utilitza conceptes històrics i geogràfics que els alumnes, en principi, ja saben, fa una exposició de les dades, els alumnes prenen apunts i es fa una prova escrita.

Podem dir que els dos treballen els coneixements, però si observem més enllà, el professor A treballa continguts procedimentals com el debat, l’exploració, el treball en grup; i continguts actitudinals com el respecte de torn i la cooperació. El professor B, treballa continguts procedimentals com la comprensió oral i la presa d’apunts; i actitudinals com l’acceptació jeràrquica i l’atenció.

El professor A treballa diferents continguts amb un mateix tema, mentre que el B treballa continguts que pel seu caràcter d’habituals no són objectes prioritaris d’aprenentatge, sinó d’ús. A més, no es concreten com a tal, ja que correspon a un “currículum ocult” perquè no existeix una clara consciència ni intencionalitat per part del professor.

A la pregunta de quin d’ells és millor, tant sols es pot respondre si coneixem quina és la intenció de cada un d’ells. Es necessari veure una coherència entre el que es pensa i el que es fa.

Per tant, podem dir que un tema es pot abordar d’infinites maneres, sempre tenint en compte l’objectiu que té el mestre/a, no és el mateix un mestre que el que vol és ensenyar uns valors de treball en grup i respecte, que un altre que treballa més els continguts conceptuals. Tots dos treballen el mateix tema però de diferent manera.

Estem parlant, de l’objectiu que volem centrar-nos, en el nostre cas, si en el que ens volem centrar és en competències més socials, per evitar un problema sorgit a l’aula que es centra en el rebuig, podem treballar diferents continguts, però ho farem reconduint-los al nostre objectiu, però no tancant-nos en que la manera de fer, a de ser aquesta i punt, sinó, molt important, observar als nostres alumnes, escoltar-los i a partir d’aquí treballar-hi.

Segons Antoni Zabala, "no optem ni per una manera d'ensenyar ni per una altra, sinó que ens centrem en l'anàlisi dels criteris que poden ajudar a comprendre què es fa, què no es fa y per què. Que situï les decisions metodològiques en el lloc que correspon; el problema no es primer "com ho fem" sinó, més bé, "què fem" i "per què". La resposta a les dues preguntes senyala també la direcció al "com" ".