"El constructivismo en el aula"

Durant el primer curs de Magisteri d’Educació Física a la Universitat de Vic, la mestra de psicologia ens va fer llegir un article del llibre “El constructivismo en el aula”. Rellegint, aquest cop el llibre sencer, he vist com Antoni Zabala, entre d’altres, ens ofereix un article sobre els enfocaments didàctics, i crec que és un bon moment per fer una reflexió d’aquest tipus.

La concepció constructivista, segons Isabel Solé, “és un marc explicatiu que partint de la consideració social i socialitzadora de l’educació escolar, integra aportacions. És un conjunt de principis on es possible diagnosticar, establir judicis i prendre decisions sobre l’ensenyament”.

Partint d’aquí i reconduint als enfocaments didàctics d’en Zabala, ens podríem preguntar, quins són els criteris que ens permeten reconèixer quan una forma d’intervenció educativa es l’apropiada? La concepció constructivista, permet determinar quins són els mètodes d’ensenyament adequat?

Des de sempre, i encara continua vigent, l’ús de pautes i maneres d’ensenyar universals, donant així una resposta definitiva a la pregunta de com ensenyar. Però, la concepció constructivista no prescriu unes formes determinades d’ensenyança.

Molts cops no s’està d’acord amb el que fem a l’aula. Un tema igual per a dos professors, pot arribar a ser totalment diferent a causa de les seves intervencions.

Per exemple, ens trobem en una classe on el tema que es tracta és l’ Islamisme.

El professor A ensenya als alumnes partint d’una notícia de premsa, comentaris sobre aquests, treballs en grups fixes i grans grups, debats, discussions, anàlisi dels punts del tema, classificació de característiques, exploració bibliogràfica, exposició als companys/es i creació d’un dossier individual sobre el tema.

El professor B exposa als seus alumnes el que és avui en dia l’Islamisme, enumera aspectes clau relacionant-ho amb els coneixements que considera que els seus alumnes ja posseeixen, utilitza conceptes històrics i geogràfics que els alumnes, en principi, ja saben, fa una exposició de les dades, els alumnes prenen apunts i es fa una prova escrita.

Podem dir que els dos treballen els coneixements, però si observem més enllà, el professor A treballa continguts procedimentals com el debat, l’exploració, el treball en grup; i continguts actitudinals com el respecte de torn i la cooperació. El professor B, treballa continguts procedimentals com la comprensió oral i la presa d’apunts; i actitudinals com l’acceptació jeràrquica i l’atenció.

El professor A treballa diferents continguts amb un mateix tema, mentre que el B treballa continguts que pel seu caràcter d’habituals no són objectes prioritaris d’aprenentatge, sinó d’ús. A més, no es concreten com a tal, ja que correspon a un “currículum ocult” perquè no existeix una clara consciència ni intencionalitat per part del professor.

A la pregunta de quin d’ells és millor, tant sols es pot respondre si coneixem quina és la intenció de cada un d’ells. Es necessari veure una coherència entre el que es pensa i el que es fa.

Per tant, podem dir que un tema es pot abordar d’infinites maneres, sempre tenint en compte l’objectiu que té el mestre/a, no és el mateix un mestre que el que vol és ensenyar uns valors de treball en grup i respecte, que un altre que treballa més els continguts conceptuals. Tots dos treballen el mateix tema però de diferent manera.

Estem parlant, de l’objectiu que volem centrar-nos, en el nostre cas, si en el que ens volem centrar és en competències més socials, per evitar un problema sorgit a l’aula que es centra en el rebuig, podem treballar diferents continguts, però ho farem reconduint-los al nostre objectiu, però no tancant-nos en que la manera de fer, a de ser aquesta i punt, sinó, molt important, observar als nostres alumnes, escoltar-los i a partir d’aquí treballar-hi.

Segons Antoni Zabala, "no optem ni per una manera d'ensenyar ni per una altra, sinó que ens centrem en l'anàlisi dels criteris que poden ajudar a comprendre què es fa, què no es fa y per què. Que situï les decisions metodològiques en el lloc que correspon; el problema no es primer "com ho fem" sinó, més bé, "què fem" i "per què". La resposta a les dues preguntes senyala també la direcció al "com" ".