La pràctica educativa

L’altre dia vaig voler llegir el llibre de “La pràctica educativa. Com ensenyar” d’Antoni Zabala i Vidiella.

El llibre ens parla de tot el que du a terme una pràctica educativa, des de l’actitud del docent i l’alumne/a, fins els recursos materials, l’avaluació, etc.

Com diu Antoni, la pràctica és una cosa fluida, difícil i complexa perquè expressen múltiples factors, idees, valors, hàbits pedagògics... Dins d’aquests factors que intervenen és molt important aprofitar les situacions i saber treure el suc necessari per treballar diferents problemes sorgits a l’aula. No oblidem que en tot moment eduquem per a ajudar a desenvolupar nens i nenes en la societat, no eduquem màquines que desprès no els servirà per a res allò que fan.

Respecte els continguts que es treballen a classe, quan vaig realitzar les pràctiques a l’escola, recordo sentir molt als professors i professores dir per exemple “a sisè toca...”. Llegint el llibre, m’he enrecordat d’aquest fet i estic totalment d’acord del que ens parla l’autor. A cada alumne/a hem d’aplicar-li allò que necessita, no ens posarem a treballar per exemple, en el cas de les matemàtiques, la divisió, si tenim un alumne que no sap multiplicar. Per tant, d’alguna manera seria treballar segons les seves capacitats i poc a poc anar realitzant aprenentatges nous sense oblidar els vells, treballant de manera significativa.

Amb el tema de les matemàtiques recordo bastantes vivències quan anava a la primària. Recordaré el moment en que vaig començar a “odiar” les matemàtiques, i és que sempre he tingut algun que altre entrebanc en la resolució de problemes i exercicis matemàtics, però sempre he anat aprenent poc a poc, fins que a primària, arribo a una classe i el que fa la mestra és separar als alumnes; aquells que resolien problemes matemàtics sense cap problema anaven al pati a jugar, mentre que els que tenien més dificultats a l’hora de entendre’ls i resoldre’ls, com en el meu cas, ens havíem de quedar a l’aula d’informàtica a realitzar exercicis. Crec, que per un/a alumne/a de primària, posar-lo en aquesta situació on, molts nens/es desitgen sortir a jugar amb els seus amics al pati, d’alguna manera això per ells/es era un “càstig” que, totalment lògic, feia que, en aquest cas que les matemàtiques, fossin com un enemic personal, i cada cop, amb més motiu, tenien aquest “odi” en aquesta àrea.

Posant aquest exemple personal, on vull arribar és a la manera de com s’encaren les matemàtiques en una classe, en aquest cas, o qualsevol altra “àrea”. A Educació Física no “castigarem” un alumne/a fent la tombarella sense parar mentre els altres juguen a futbol, perquè, com els problemes de matemàtiques, acabarà “odiant” treballar en aquest cas el gir.

Antoni Zabala ens parla també del treball per àrees. I donant suport a la seva opinió, el treball per àrees té els seus inconvenients. Molts alumnes creuen saber que ara toca ciències naturals, ara toca Educació Física, ara toca... i me’n oblido de res més. LA culpa aquí no recau en els alumnes, sinó en la manera de com el mestre/a encara els seus “continguts”, ja que, totes les àrees poden estar relacionades i haurien d’estar-ho. Podem treballar conceptes matemàtics a l’àrea d’Educació Física de forma indirecta, ja sigui treballant l’espai, el volum, la numeració..., o les ciències, treballant a la natura, el respecte...

Finalment, parlar de l’avaluació. Antoni Zabala ens anomena l’autoavaluació com a eina de treball positiva. Durant el meu pràcticum, vaig treballar la coavaluació i l’autoavaluació. Entre els alumnes i jo varem decidir quins criteris d’avaluació tindria la nostra assignatura i d’aquí, partir de l’avaluació entre companys i companyes utilitzant diferents llistes de control, l’autoavaluació respecte el treball personal...Realment va ser una experiència molt bona, vaig veure com els alumnes treballaven entre ells/es, valoraven les situacions i eren crítics.